Un casori gitano al Bon Pastor

Pestanyes primàries

  • Posted on: 4 April 2016
  • By: admin

En pocs dies el destí m'ha proporcionat l'excepcional oportunitat de conèixer un xic més al poble romanó o gitano. Primer la revista Carrer (editada per la Favb) va encarregar-me unes fotos d'una família gitana del barri del Bon Pastor, la família de Juan José Fajardo. També vaig tenir el plaer de conèixer i fer fotos a l'oncle Amadeu del barri d'Hostafrancs.

La feina va ser molt interessant ja que no estem massa acostumats a veure com viu aquesta comunitat i, tot sigui dit, sempre pesen més els perjudicis que la realitat.

A més de passar una bona tarda amb la família Fajardo i fer la meva feina, vam intercanviar contactes per si en un futur volien o necessitaven un fotògraf. Jo, evidentment, encantat!

Doncs dit i fet! Encara no havia passat un mes de la primera trobada que sona el telèfon i... el senyor Fajardo em pregunta si vull assistir al casori d'un dels seus fills.

Per sort tenia la data lliure i vaig poder dir que sí. Realment tenia moltes ganes d'anar a un esdeveniment que habitualment està un xic vetat al personal que no té res a veure amb la família.


Un cop allà, ben puntual, va baixar el pare del nuvi al carrer per trobar-nos i fer-me cinc cèntims de com aniria la cerimònia. És d'agrair que em donés algunes pistes per poder moure'm còmodament i saber on s'ha d'estar en cada moment de la cerimònia.

Així que amb les indicacions ben anotades a la neurona vam pujar al pis. Allà en Josué estava en samarreta i pantalons. Això va sorprendre'm un xic, però bé, amb l'ambient de festa i felicitat que hi havia vaig posar-me al meu paper i vaig desenfundar la càmera.


La primera part de la cerimònia consistia en anar a l'habitació del nuvi on la família més propera anava vestint el jove nubi. Això sí, no us penseu que és com vestir un maniquí, no pas! Cada membre de la família li col·locava una peça i després feien un petit ball i una sincera abraçada fraternal. Els darrers en guarnir el nuvi van ser els avis; uns importants patriarques d'aquesta comunitat romanó. La felicitat i alegria no parava, és més, anava in-crescendo tan bon punt s'omplia el petit pis de família i més família.


Un cop el nuvi ja estava llest vam aprofitar per fer retrats amb els pares, avis, germans, tiets i demés família.


Tot seguit vam baixar tots al carrer per travessar el barri fins a una plaça propera. La passejada no va estar absent de palmes i cants que anunciaven al barri l'imminent enllaç dels joves.


Un cop a la plaça un altre grup de gitanos esperava pacientment. Em van explicar que era la família de la núvia i allà els patriarques es van reunir per xerrar de les seves coses. Després d'uns pocs minuts vaig tenir la sensació que ambdós grups es felicitaven, acceptaven donant-se la mà i una forta abraçada.


Enmig de les dues famílies van anar presentant-me els avis, pares i resta de família de la núvia. Tot seguit van fer-me seguir l'àvia de la núvia fins a una caseta amb jardí que hi havia molt a prop. Allà m'esperava una grata sorpresa. En un menjador ben guarnit totes les dones i nenes de les dues famílies estaven celebrant la seva festa particular amb la núvia; ella estava espectacular, amb un vestit groc i ben guarnida amb tota una col·lecció de complements.


El protocol manava, si no m'equivoco, de felicitar la Verónica (la nuvia) dedicant-li un ball improvisat. Evidentment la música la posaven les mateixes dones cantant i fent palmes.


L'ambient era festiu i molt emotiu, la mare del nuvi i l'àvia van abraçar i felicitar la nova membre de la família tot ballant.

Però de cop i volta una senyora va apropar-se i va convidar-me a sortir al jardí. També va fer el mateix amb tota la mainada. L'objectiu era executar el pas més important del casori; la prova del mocador. Penso que tothom sap més o menys com va aquesta tradició.


Un cop a fora vaig tornar a la plaça on els homes esperaven que finalitzés aquesta part de la cerimònia. No vam haver d'esperar massa, en uns 15 o 20 minuts ja se sentien les dones sortir al jardí. Tot havia anat bé.

Des d'aquell moment el joves ja es podien considerar casats i ben casats.


A partir d'aquell moment van enfilar els nuvis a coll i començava la celebració tot cantant, ballant, fent palmes i tirant una ingent quantitat de confits. Sí, molts confits! Això va sorprendre'm molt.


Després de molta estona ballant a coll dels germans i amics van aterrar per seguir ballant amb la resta de família, ja tocant de peus a terra.


Després d'haver ballat amb tothom en un ambient alegre vam anar tots a la plaça per presenciar una petita però preciosa cerimònia que orquestrava una mena de pastor. La majoria de gitanos són evangelistes i aquesta és la part religiosa del casori. El pastor va col·locar una mà al front de cada un dels nuvis i va desitjar-los el millor.


Després de fer un munt de fotos amb parents i amics la meva tasca va acabar. Ells van seguir amb un piscolabis i una gran gran festa. Jo ja havia vist i fotografiat la part més interessant, la meva primera boda gitana!

Més fotos d'aquest casori Romanó