“Flamenco de barrio” amb rodet

Darrerament, per diversos motius, havia deixat un xic de banda disparar només amb rodets als concerts i altres espectacles. La rapidesa, practicitat i aparent economia de la fotografia digital fan que un es torni còmode i un xic gos.

Però sempre capficat, he decidit que cal tornar a impulsar (sempre que sigui possible) disparar rodets. I per què? Doncs aquests són els meus motius:

Eficiència continguda: En disparar amb rodet un s’obliga a no disparar per disparar. Un tendeix més a pensar molt més cada vegada que el dit pressiona el disparador. Això fa que un es concentri més i sigui molt més sintètic. També s’agraeix molt a l’hora de l’edició.
Superació i aprenentatge: Si bé les càmeres cada vegada ajuden més en tots els aspectes tècnics a l’hora de fer feina; Sensibilitats cada vegada més altes, reducció de soroll, velocitats de vertigen, sistemes d’enfocament meravellosos, etc. també és veritat que fan que (almenys per a mi) tingui menys interès. No sé si seré masoquista, però saber que tinc limitacions tècniques (rodets de sensibilitat baixa, enfocament manual, etc.) em dona trempera, m’estimula i fa que la tècnica sigui molt important.
Expressió: A més de la màgia del gra de la fotografia argentaria, els contrastos i efectes que un pot aconseguir amb només el triangle de velocitat, diafragma i sensibilitat són, sempre des del meu punt de vista, molt difícils d’aconseguir d’altra manera. Així que, visca el dramatisme dels alts contrastos, els contrallums, el siluetejant dels cossos i la forma d’interpretar la realitat mirant per un foradet.

Aquest darrer cap de setmana he pogut assistir, com cada any, al cicle “Flamenco de barrio” que munta la gent de Comando Lunares a diferents ubicacions a Nou Barris. Jo no entenc massa d’aquest estil musical i no sempre hi connecto musicalment. No obstant per a fer-ne fotografies ho trobo màgic i totalment fantàstic. Molta expressió, moviments continguts, també de bruscs, moltes cares de sentiment de veres, d’esforç, de tristesa… Molta feina i molt “duende“.

Penso que és un moment perfecte per poder gaudir al fer fotografies. Jo, amb l’argumentari que he descrit a la primera part, vaig escollir el mau equip preferit; La Leica M6 amb un Voigtlander 35mm f/1.7. Això em permet disparar a velocitats molt baixes, 1-35s. 1-15s i fins i tot 1-8s. També l’obeertura 1.7 ajuda a poder captar la més petita escletxa de llum.

Quant a pel·lícula sempre vaig variant. Era molt fidel a Ilford Delta 400 i m’encantava forçar-lo a 800, 1600 i també a 3200 de sensibilitat ISO. Però des de fa massa temps Ilford i la majoria de fabricants han apujat els preus d’una forma dramàtica. També m’agrada molt utilitzar la Rollei RPX, en la seva versió de 100 i 400 ISO, forçada habitualment també. Però una pel·lícula que sempre està allà, amb un preu raonable i una qualitat excepcional és la clàssica AGFA apx 400 (també la 100). Darrerament, també estic jugant molt amb Fomapan 100 amb forçats extrems, amb uns resultats prou interessants.

Però bé, millor que les paraules sempre tenim les imatges. A veure què us sembla el resultat amb aquestes condicions.