Cobertura fotogràfica completa de la vuitena edició del showcase organitzat pel Taller de Músics a El Molino, Barcelona
Hi ha festivals que per grandiositat impressionen. I n’hi ha d’altres que, per densitat i criteri, marquen. Jazz I Am és dels segons.
Organitzat pel Taller de Músics —una de les escoles de música de referència a Barcelona des de 1979—, el Jazz I Am no és un festival de masses. És un showcase professional: tres dies intensos on artistes, agents, sales, patrocinadors, periodistes i institucions es troben per escoltar música d’altíssim nivell i construir relacions que mouen l’escena. Tot, dins l’acollidor El Molino del Paral·lel, un espai embolcallat de vellut roig on la música sona d’una manera diferent.
Amb l’excusa de fer fotografies, tinc la fortuna que la vida em faci coincidir en esdeveniments únics i inoblidables. Una de les meves passions és la música de jazz —com diria el gran Tete— i enguany m’he pogut acreditar per cobrir aquesta vuitena edició gairebé en la seva totalitat: concerts, pauses, reunions informals, espais de treball, el Showlabels, els tiberis. No només les actuacions. Tot el que fa que un festival com aquest tingui sentit.
Primera jornada — De Corea a Barcelona, passant pel flamenc (11 de març)
La primera nit va deixar clar des del primer acord que estaríem davant de quelcom especial. Cinc propostes en format breu —uns vint minuts cadascuna—, pensades per mostrar rang i diversitat sense fatiga.
Endless Trio va obrir amb una aposta de fusió entre tradició i contemporaneïtat: el bateria italià Alessandro Campobasso, el pianista gallec Pablo Costa i el contrabaixista valencià Carlos Ródenas construint textures on els canvis de ritme i els breus silencis diuen tant com les notes.
Formació: Alessandro Campobasso (bateria) · Pablo Costa (piano) · Carlos Ródenas (contrabaix)
Cris Lópezz Quartet em va sorprendre per la seva aposta original, on es barregen el flamenc, l’electrònica i el jazz, tot tenyit d’una sonoritat marcadament mediterrània. Cristina López —que a més de cantar juga amb l’electrònica— acompanyada de la impecable guitarra de Toni Abellán, la trompeta d’Alba Careta i la peculiar bateria de Josep Cordobés.
Formació: Cristina López (veu, electrònica) · Toni Abellán (guitarra) · Alba Careta (trompeta, veus) · Josep Cordobés (bateria)
Barencia —el nom ja és un programa: Barcelona i Florència— va portar flamenc i jazz a dialogar amb la incorporació de la ballarina Karen Lugo, que va convertir el seu zapateado en un instrument més de la formació. Per a mi, una de les actuacions més destacades de la nit.
Formació: Xavi Torres (piano) · Bernardo Guerra (bateria) · Michelangelo Scandroglio (contrabaix) · Karen Lugo (ball flamenc)
L’organització va intercalar l’anomenat Welcome Drinks & Snacks a la terrassa d’El Molino: menjar, beure i relacions professionals que es teixeixen entre got i got. Un criteri que celebro i comparteixo al 100%.
La cloenda va ser una aposta arriscada i fascinant: Blood Quartet & Dongyang Gozupa, el resultat d’una residència artística catalanocoreana entre Fabra i Coats i el Seoul Music Week. Yanggeum, rock alternatiu, free jazz i electrònica en un mateix escenari. Un calidoscopi sonor que va expandir les fronteres del que s’esperava.
Formació: Mark Cunningham (trompeta, guitarra) · Lluís Rueda (guitarra) · Kike Bela (baix, sintetitzador) · Carles Esteban (bateria) · Yun Eun Hwa (yanggeum) · Ham Min Hwi (baix) · Jang Do Hyuk (percussions)
Segona jornada — Cinc maneres de dir jazz (12 de març)
Sense quasi haver paït tota la jornada inaugural, el dijous presentava uns showcases ben prometedors.
Magalí Sare va obrir amb una proposta difícilment classificable. Veu prodigiosa, multiinstrumentista —flautí, cajón, ukelele—, compositora i intèrpret. La seva música d’arrel tradicional, presentada com un espectacle performatiu ple de detalls, va ser una de les revelacions del festival. Gaudiu-ne, que de ben segur no us deixarà indiferents.
Formació: Magalí Sare (veu, flautí, cajón, ukelele) · Sebastià Gris (guitarra acústica, mandolina, banjo, ukelele, pandeiro) · Irene Romo (cello, veus) · Albert Dondarza (violí) · Vic Moliner (contrabaix)
Xavi Torres Trio va portar el delta de l’Ebre a El Molino. El seu darrer disc Espill barreja composicions pròpies amb reinterpretacions de cançons protesta, tot amb el llenguatge lliure del jazz. Acompanyat de Reinier Elizarde «El Negrón» al contrabaix i Andreu Pitarch a la bateria, va oferir un concert íntim i emocionant.
Formació: Xavi Torres (piano) · Reinier Elizarde «El Negrón» (contrabaix) · Andreu Pitarch (bateria)
La pausa del dia —oferta per la Plataforma Jazz España— va ser d’aquelles que omplen l’estómac i l’ànim a parts iguals. Horari nord-europeu, però pica-pica de categoria.
Daniel Garcia Trio va presentar el seu darrer àlbum Wonderland, un treball d’arrel íntima que en format clàssic de trio ens fa viatjar pel seu món oníric ple d’emocions, amb influències d’arreu i alguna pinzellada de flamenc. Daniel García no és precisament un novell: ja és ben conegut en sales d’arreu de la vella Europa i el llunyà orient.
Formació: Daniel García (piano, veu) · Reinier Elizarde «El Negrón» (contrabaix) · Michael Olivera (bateria)
Lucía Rey Cuarteto va presentar Nómadas, el seu darrer treball. Reconeguda amb un dels premis 2026 de la Plataforma de Jazz España, va oferir una proposta de piano modern on la flauta travessera de Juan Carlos Aracil aportava una veu pròpia i diferenciada.
Formació: Lucía Rey (piano) · Ander García (contrabaix) · Michael Olivera (bateria) · Juan Carlos Aracil (flauta)
La cloenda va anar a càrrec de Marc Ayza Social Base: jazz modern groove, Erin Corine a la flauta i la veu, Roger Mas al piano, Tom Warburton al contrabaix i DJ Owey als tocs d’electrònica. Una manera fantàstica d’acabar la jornada i tornar a casa amb la música resseguint els pensaments.
Formació: Marc Ayza (bateria) · Erin Corine (flauta, veu) · Roger Mas (piano, teclat) · Tom Warburton (contrabaix) · DJ Owey
Tercera jornada — Monk, gospel mediterrani i un segell de referència (13 de març)
El darrer dia va arrencar amb el Showlabels, un espai dedicat a descobrir el treball dels segells discogràfics. En Jordi Pujol va presentar les novetats de Fresh Sound New Talent, segell que dirigeix des de Barcelona amb projecció internacional: Vanisha Gould & Chris McCarthy, Jakob Dreyer, Iannis Obiols, Tom Ollenforff, Alden Jellmuth o Javier Rojo. Una finestra a allò que vindrà.
Malauradament no vaig poder assistir al showcase del matí amb Giulia Valle, Escarteen Sisters i Vic Mirallas, però sí als de la tarda:
Gràcia x de la Cruz va oferir el piano flamenc més intens dels tres dies. Potser menys jazzístic que d’altres propostes, però impecable en l’execució i amb una energia que no deixava indiferent.
Formació: Guillem Gràcia (piano) · Joaquín de la Cruz (bateria, percussió)
Magnificat va ser una de les sorpreses del festival. Badry Razen —veu en italià, anglès i àrab (Darija)— acompanyada del trompeta Giovanni Falzone i l’orgue de Roberto Olzer. Una proposta lírica i agosarada, una mena de gospel mediterrani que fuig de tot convencionalisme.
Formació: Badrya Razem (veu) · Giovanni Falzone (trompeta) · Roberto Olzer (teclat, orgue)
Andrew Moreno va presentar el seu àlbum debut Axiom, gravat amb el seu trio establert a Rotterdam. Una proposta marcadament free on la sofisticació i la improvisació cohabiten en un caos sonor que entra al cervell de forma increïblement agradable. Gran descobriment.
Formació: Andrew Moreno (guitarra) · Jonathan Ho (contrabaix) · Tristan Renfrow (bateria)
I la cirereta del festival: Tumbando a Monk. El títol feia por —qui s’atreveix amb Thelonious Monk?— però els gaditanos van oferir exactament el contrari d’una fotocòpia fàcil: ritmes caribenys, jazz llatí amb pinzellades de Cadis, festius i ballables, amb un profund respecte al geni. La millor manera possible d’acabar tres dies inoblidables.
Formació: Pol Padrós (trompeta) · Pedro Cortejosa (saxo tenor, percussions) · Javier Galiana (teclats) · Javier Bermúdez (baix elèctric) · Juan Sainz (bateria) · Malick Mbengue (percussió)
Més que concerts: cobrir un festival és documentar un ecosistema
Una cobertura fotogràfica professional d’un festival com el Jazz I Am no és fotografiar concerts. És documentar l’esdeveniment en la seva totalitat.
Vaig capturar els concerts, sí. Però també els moments entre bastidors: els professionals intercanviant targetes a la terrassa d’El Molino, les converses de corredor que obren portes, les mirades entre músics just abans de pujar a l’escenari, el Showlabels, els tiberis. Tot forma part del relat.
Perquè el valor d’un festival com el Jazz I Am no és només la música. És la comunitat que construeix.
Necessites cobertura fotogràfica per al teu festival o showcase?
Treballo amb festivals, showcases i esdeveniments musicals de qualsevol format i dimensió. El que ofereixo no és una col·lecció de fotografies disperses — és un relat visual complet que serveix per comunicar l’esdeveniment abans, durant i després, i que construeix l’arxiu visual del projecte al llarg del temps.
👉 Contacta’m per parlar del teu projecte
Canon 28 mm f/2.8 · Canon EOS 5D Mark II · Sigma 70-200 mm f/2.8 II — Totes les fotografies estan protegides per drets d’autor. Per a llicències, còpies o accés a la sèrie completa, contacta amb l’autor.
